Dones i qüestió nacional

(La mare pàtria, W.A. Bouguereau, 1883)

Els relats nacionals, construïts amb discursos i símbols, difereixen segons la posició
política que ocupen les nacions, com és el cas que s’analitza en aquest article, la qüestió nacional catalana, una nació sense estat, que té uns marcs estructurals i polítics que són els d’uns Estats nació, sobretot els d’Espanya. Els relats nacionals, també, difereixen segons els gèneres, ja que, en haver estat elaborats des de les polítiques d’identitat patriarcals, la feminitat, en aquests contexts, ha estat per tant construïda en relació als homes i la nació. Les dones no han estat reconegudes en els discursos sobre la nació ni en la seva dinàmica, d’aquí la sinèrgia entre reivindicacions nacionals i feministes. Les dones reprodueixen simbòlicament les nacions, i aquest és el cas català. La figura de la Ben plantada noucentista simbolitza la dona mare dins la casa que acaba sent la dona/pàtria dins la nació. Un relat identitari que estableix unes relacions de gènere concretes, de subordinació i colonització de les dones. Ara bé, al mateix temps, el relat de l’estat nació Espanya feminitza la nació sense estat catalana, també establint unes relacionsde subordinació i colonització. Així, doncs, la Ben plantada nació catalana és, alhora, doblement colonitzada, com a dona i com nació.

Article: Montserrat Palau: La ben plantada colonitzada: dones i qüestió nacional catalana

Article sencer: http://www.raco.cat/index.php/AnuariABC/article/viewFile/239099/321374

Anuncis

Escriure un bloc

Sóc lectora de blocs, de fa anys. Alguna vegada havia contemplat la possibilitat d’escriure’n un, però, vistes tantes i tantes possibilitats, em va passar allò de la dita popular: el llegir fa perdre l’escriure. N’hi ha tants i de tantes coses, que, molts cops, tens la sensació de perdre’t. És veritat que pots subscriure’t als que vols, però ni tens temps de llegir-los ni, tampoc, temps de descobrir-ne molts d’altres tant o més interessants. Per això, segurament, m’agrada el twitter. Més que el facebook. D’acord que el facebook et permet penjar més coses o esbravar-te més a gust, però, dalt d’aquesta mena d’arca de Noé que són els nostres aparells (ordinador o telèfon) en el diluvi universal de la informació, agraeixes la brevetat de les piulades.

Un bloc, a més, demana constància. Manteniment. Per això es veu tant el llautó d’alguna gent de la política, amb blocs només activats durant les campanyes, que després moren tal com han nascut, en un no-res. I disciplina en l’actualització. També demana recepció, és a dir, persones que el llegeixin, per això és un espai públic. I, per tant, has de dir coses. Has de dir coses que interessin d’una manera o altra. O bé perquè són especialitzades, com blocs que tracten de jardineria, cuina o educació, amb un públic concret; o bé perquè els seus continguts, per l’estil o les idees, creen addicció lectora. O perquè són originals i/o particulars, o tracten de gent o coses més o menys propers i en vols saber més… En definitiva, que has de trobar el com, el què i el perquè.

El quan i l’on, en aquest cas, han vingut obligats. Un curs de formació universitària ens mana escriure, si més no una entrada, en un bloc. Allò d’escriure un bloc, doncs, que m’havia plantejat feia anys i ho havia deixat córrer, vés per on, ara, i per atzar, s’ha fet realitat.

Les sèries acaben amb un “continuarà”. En aquest cas, la paraula va seguida d’un interrogant.

En un dia plujós com avui, acabo amb una imatge d’una altra pluja, mar enllà, a Gàmbia, quan una granota va venir a visitar-nos mentre preníem una cervesa.